MÉS ENLLÀ DEL DIA DE LA BÈSTIA

LA VIDA SEGUEIX 

DE COLOR BLAUGRANA

Tenim un himne i el sap tothom:

DA-BA-DA-BA-DÀ! 

Escolteu-lo i canteu-lo amb aquest video:

Novetats bogardianes: Gran activitat a l'empresa Anoraks Llavials Tosea. Imatges en curs.

EMILIO PÉREZ DE ROZAS. "CUM LAUDE" DEL BOGARDISME PERIODÍSTIC.

(Article memorable extret de EL PERIÓDICO).

Per E.Pérez de Rozas.

Això de la premsa escrita és cada vegada més complicat i difícil. Comença a ser cosa d’herois, no ser periodista, no, sinó que et llegeixin en paper. Diuen que els que llegeixen, llegeixen en suports d’allò més variats però pocs en paper, i que bonic que és tenir el diari damunt la taula, esquitxant-ne les pàgines de quatre gotes de cafè amb llet i molles de croissant.
Suposo que em llegiran més al mòbil, o això diuen; a l’ipad, o això comenten; se sospita que al portàtil, potser funcionarà el boca a boca, el boca-orella, però pocs faran el que faria jo: baixar al quiosc (cada cop hi ha menys quioscos ¿oi? i cada cop venen menys diaris ¿oi?) per comprar el nostre estimat diari (¿sabien que quan vam aparèixer els altres diaris van pledejar contra nosaltres perquè ens dèiem EL PERIÓDICO i no els agradava que algú arribés al quiosc i demanés « el periódico » ja que temien que només els donessin el nostre) i repassar l’endemà de la festa del Reial Madrid a Cibeles.
¿Merescuda? ¿La festa? Per descomptat. ¿La Copa d’Europa? Ara els ho dic, no sé que explicar-los. Expliquen que el que guanya sempre s’ho mereix. Doncs, això, no sé què dir-los, no. Si van veure el partit i van escoltar la ràdio ( Joaquim Maria Puyal m’ha educat que el so de la tele sigui la ràdio i, en dies de Reial Madrid, escolto la COPE –ho sento, o no—i, en dies culers, la transmi ) sabran que l’equip gran va ser l’Atlètic, el que va tenir la pilota va ser l’Atlètic, el que va dominar va ser l’Atlètic, el que va fallar el primer penal (i, potser, decisiu) va ser l’Atlètic, qui va encaixar un gol en flagrant fora de joc va ser l’Atlètic i el que va plorar, al final, i molt, massa per tot el que va fer i es va merèixer, va ser l’Atlètic.

Una certa forma de guanyar

També ho va dir la ràdio i es va veure per televisió que qui va jugar com un equip petit (això va ser el que més histèric va posar els tertulians de Paco Gonzalez ¡amb raó!), conservador, temorós, escassament campió, gens favorit, va ser el Reial Madrid. Ja ni els explico el partidet de Cristiano Ronaldo que, novament, davant un partit gran, gran, va tornar a desaparèixer tot i que, això sí, li va dir a Zinedine Zidane que faria el gol del triomf i va complir. Com gairebé sempre. I va sortir per la porta gran, després d’haver-se passat tot el partit, la final, amagat sota l’escala del veí madrileny, protegit per les cames del seu amic Sergio Ramos i assistint, com tots ¡Déu quina vergonya!, al teatre inútil, lleig, desproporcionat, sancionable, impresentable del campioníssim Pepe .
Com que sé que em llegeix al mòbil, a l’ipad, al portàtil, en un whatsapp que li acaba d’enviar un col·lega o el link subministrat pel seu fill, li diré que si és culer ha d’estar feliç, serè, content. Perquè, ho miri com ho miri, jo, si fos culer, soci, malaltís, simpatitzant, d’aquells gairebé quatre milions de catalans que no se’n van al llit sense saber què ha fet el Barça, estaria en la glòria. Perquè jo no voldria ser el Reial Madrid, ni tenir aquell president (a Josep Maria Bartomeu , almenys, se’l pot canviar si no els agrada; a Flope, no; és etern, fins que ell vulgui), ni CR7 com a líder, ni tampoc guanyar amb plantejaments tan garrepes.

Guanyen, però no com el Barça. Són campions, però no agraden. El Barça és el paper; el Reial Madrid, internet, el mòbil, l’ipad. Un link. 

Crònica del retorn del NO-DO

Darrera hora des de Milà (Llombardia).

El No-Do torna. Franco ressucita. El règim s'alça d'una peça. L'Escorial levita. El Valle de los Caidos vola cap a la galàxia Alpha. 

El Real Madrid compra tot el que vol i el florentinisme pacta amb els poders més perversos de l'univers. 

Torna la bèstia. Torna el Caudillo. Tenim les imatges en blanc i negre de la fantotxada xampinyona més tonta.

I per damunt de tot el bogardisme que sempre ha admirat als nostres dos socis matalassers: 
Ferran Martinis i Raul Barea !

I ara oferim imatges descomunals del moment històric del cataclisme provocat per el tongo universal de Florentónguez. El món està molt malalt. Molt.

EL MÓN ENTRA EN UNA CRISI IRREVERSIBLE...