PENYA BOGARDE. LA PENYA DEL BARCELONISME PROLETARI

Tribuna Winston
Bogarde. L'organ oficial de la Penya Bogarde de Premià de Mar. LA PENYA QUE MAI FALLA.
Òrgan d'expressió oficial de la Penya Bogarde, fundat l'any 2007 del segle XXI a la vila de Premià de Mar / El Maresme / Països Catalans / Univers / Tot.


dimecres, 27 d’abril de 2011

DISSABTE DIVERTIT + SOM ELS PUTOS AMOS DE LA CHAMPIONS



PRESENTEM EN PRIMICIA
ELS DOS LINIERS DEL
PARTIT BARÇA-MADRID
DE LA CHAMPIONS.
A LA DRETA EL SENYOR CHIQUITO
I A L'ESQUERRA EL SENYOR DE LA CALZADA. AMBDÓS COL·LEGIATS NOMENATS
D'OFICI PER L'UEFA.



TORNA EL REI DELS GENDARMES...
MONSIEUR ERIC ABIDAL
TORNA A SER CONVOCAT

I ESTARÀ A LA BANQUETA
DE LA CHAMPIONS.



I ARA US PRESENTEM AL NOU
"BOCAMOLL" DEL REAL MADRID:
AITOR KARANKA,
ALTRAMENT CONEGUT
COM "LA VOZ DE SU AMO",
"EL MERCENARI DEL CANTÀBRIC" O

"EL MEGAFON DEL PUTO AMO".
AVUI JA HA DEIXAT CLAR
EN NOM DE QUI PARLA.

*************************

Amics i amigues de la Penya Bogarde:

Hem aconseguit el millor article mai escrit sobre el "cas Mourinho".
S'ha publicat a EL PAÍS. L'autor és el prestigiós periodista britànic John Carlin.
Us el passem en versió integra i no us perdeu ni una lletra.
Colossal, culte, erudit, científic i definitiu!


Fotografia: John Carlin. El millor periodista del món.

Ser o no ser, esa es la cuestión

JOHN CARLIN 01/05/2011


- "¡Ay, no dejes que me vuelva loco! ¡Loco, no, santo cielo!".
El rei Lear. William Shakespeare.

El famoso futbolero Albert Camus, también conocido como novelista y filósofo, propone que la única pregunta realmente seria es si uno debería o no suicidarse. Si viviese hoy, reconocería que ha surgido otra fundamental, también relacionada con el suicidio: ¿Comparte la cúpula del Real Madrid los criterios de su entrenador, José Mourinho? O, para plantearlo de otra manera: ¿Han caído todos en la locura o queda en el Bernabéu algún rayo de luz?

No nos referimos a la filosofía de juego del equipo. Optar por una estrategia de destrucción en vez de creación, de pelotazo en vez de posesión, y considerar que un 0-0 en casa en el partido de ida de una semifinal de la Champions es un objetivo digno de celebrar no es nada nuevo en el fútbol ni tampoco irracional si se parte de la premisa -la admirablemente humilde premisa- de que el rival es muy grande y la única forma de oponerse a él es jugando como un equipo pequeño.

No. Hablamos de las declaraciones de Mourinho después de que sus planes para un empate a cero contra el Barça se torcieran y su equipo perdiese por 0-2. El contexto fue una rueda de prensa, pero, salvo el sector Torrente de la afición madridista, cualquier observador medianamente lúcido habría entendido que esa no fue la denominación indicada para describir semejante coloquio. Se trataba de una intensísima sesión de psicoterapia que debería haber permanecido en privado, entre paciente y médico, pero fue transmitida en directo a millones de personas en todo el mundo.

Eso sí, fue un espectáculo magnífico, aterrador, digno de una obra de Sófocles o de Shakespeare o de una novela de Dostoievski en la que el héroe, en un éxtasis de agonía existencial, clama contra el universo. El "¿por qué?" mourinhiano pasará a la leyenda junto a los gritos impotentes de Edipo, el rey Lear o Iván Karamazov ante la ciega injusticia celestial.

La particular dificultad que nos plantea el monólogo de Mourinho, el aspecto psiquiátrico de la cuestión, radica en la desproporción entre causa y efecto. No acababa de descubrir que había matado a su padre, que sus hijas le habían usurpado el poder, que Dios no existía o que, aunque existiera, no podía alabarle, ya que permitía la muerte de los niños. No, no. Lo que le había abierto los ojos al horror de la condición humana fue la tarjeta roja que vio un joven llamado Pepe, castigado por un organismo de Naciones Unidas dedicado a aliviar el sufrimiento de los niños que Dios ha abandonado.

Ante semejante calamidad, Mourinho tuvo una revelación. De repente, entendió que la vida carece de sentido, que todo es una broma, que el mundo es "un asco". Pero, trastornado por el poder absoluto, se había equivocado espectacularmente de escenario. Invadido por una mezcla tóxica de paranoia y egomanía, pensaba que estaba actuando en una tragedia de dimensiones épicas cuando se trataba de una comedia con un protagonista, repetimos, llamado Pepe.

Lo que queda por ver ahora es si los mandatarios del Madrid se han percatado de esta grotesca realidad y si consideran que una entidad cuya imagen mundial ha sido al fútbol lo que el Rolls Royce es a los automóviles o la familia real británica a la aristocracia puede seguir con él al mando. De la señoría se ha pasado a la farsa y, por si alguien cree que estamos expresando una opinión idiosincrática o incluso original, échenle un vistazo a los diarios británicos, hasta esta semana admiradores casi incondicionales del entrenador portugués. Simon Barnes, del Times, por elegir un ejemplo, escribió que Mourinho se había revelado por lo que es, "el loco del metro" que cualquier día aparece en el andén y te dice que es Napoleón. "El Madrid ha caído en el ridículo", dice Barnes, laureado y veterano periodista deportivo, "y la imagen que transmite el club es mucho más tonta de la que vimos cuando fracasaba con sus anteriores entrenadores".

¿Se reconocerán en este espejo los otros amos del Madrid, los que Mourinho ha desplazado? ¿Harán algo al respecto? ¿O, contaminados de la enfermedad caligulesca del pobre hombre que han dotado de poderes sin límite, caerán en la inconsciencia de permitir que un grandioso club se desplome hacia el suicidio?


ÚLTIMA HORA
DESDE EL ESTADIO
SANTIAGO BERNABEU


El quisquilloso Real Zaragoza, equipo que goza, se ha paseado por el nuevo cementerio de la capital del Reino. El cementerio Bernabeu ha presenciado la derrota blanca en un abrir y cerrar de ojos. El cuadro maño ha noqueado al triste Madrid de Mourinho.


El conjunto merengue se arrastra por todos los campos y muestra señales de decadencia insuperable. Ya se habla de la más que posible desaparición de la otrora histórica institución blanca. Adios, Madrid, adios.
Real Madrid 2, Real Zaragoza 3.


DARRERA HORA
DES DE L'ESTADI D'ANOETA


Un extraordinari Barça aconsegueix marcar un meravellós gol en un estadi d'atletisme situat a les rodalies de Donosti. L'estadi d'atletisme d'Anoeta ha presenciat un gol portentós del gran Thiago i aquest ha segellat la setmana virtuosa del FC Barcelona iniciada al Santiago Bernabeu. El Barça d'Affelay tritura la Real Sociedad i marca a Anoeta. Magnífic Thiago. Pur espectacle! Els gats blaugranes saluden el món i celebren l'excel·lència d'un equip insuperable.


ESPECIAL ANADA
SEMIFINALS DE LA CHAMPIONS:




SOM ELS PUTOS AMOS DEL BERNABEU





















AIXÒ ÉS UNA SARDANA UNIVERSAL !!!



ZERO A DOS!!!
Dos putos gols
del puto Messi i un
puto partit del puto futbol
club Barcelona que
és el puto equip més puto
del puto món
i que juga el FOOTBALL
més puto del puto món.



Hola a tot l'univers:
SOM ELS PUTOS
AMOS
DE LA CHAMPIONS
i ja està bé de tanta xorrada blanca!


LA DANÇA DEL VENTRE
ÉS BLAUGRANA



Affelay obre la llauna!


Mourinho està totalment pirat, no?
La roda de premsa de Mourinho
ha estat digne del més puto
MEMORIAL HISTÒRIC:
"¿Por qué?
¿Por qué?
¿Por qué?

¿Por qué?
¿Por qué?
¿Por qué?
¿Por qué?

¿Por qué?
¿Por qué?
¿Por qué?
¿Por qué?

¿Por qué?
¿Por qué?
¿Por qué?
¿Por qué?

¿Por qué?
¿Por qué?
¿Por qué?
¿Por qué?

¿Por qué?
¿Por qué?
¿Por qué?

¿Por qué?
¿Por qué?
¿Por qué?


¿POR QUÉ?


Vídeos de perquè vull ovidi

- Informa sobre vídeos
Perque vull- Ovidi Montllor
5 min - 8 Febr. 2010
Penjat per hitaca

youtube.com

dimarts, 26 d’abril de 2011

27 d'abril, diada de la Mare de Deu de Montserrat


SANDRO CALLA...I ESTIMA PÉREZ.


LAPORTA BALLA....
I GUARDIOLA/VILANOVA PARLA CLAR...


EL MILLOR GUARDIOLA DE TOTS ELS TEMPS HA PARLAT CLAR I KATALÀ SOBRE EL QUE ÉS "LO PUTO AMO MOURINHO". L'ESCOLA TITO VILANOVA EN MARXA I A TOTA VELA!

CLIQUEU DAMUNT DEL TEXT DE COLOR BLAU I ALLÍ HI TROBAREU EL GUARDIOLA QUE MÉS ESTIMEM.

Guardiola: “A la sala de premsa, Mourinho és el puto amo” | IB3 ...

26 Abr. 2011 ... L'entrenador del FC Barcelona, ​​Josep Guardiola, ha emprès un atac contra José Mourinho, tècnic del Reial Madrid, i ha assenyalat que ell ...
ib3noticies.com/20110426_150396-guardiola-a-la-sala-de-premsa-mourinho-es-el-puto-amo.html



Les coses clares i el Virolai ben cantat.

Inundem el Bernabeu amb els goigs a la Verge Bruna que ens empeny en els instants d'il·luminada presència. Tot el bar serà un enorme Virolai blaugrana. Amb serra d'or serrarem l'esperit del mal. Alcem el cor i cantem amb la nostra sagrada escolania.
27 d'abril
, diada de la Mare de Deu de Montserrat, Patrona de la Penya Bogarde i mare de tota la gran comunitat blaugrana.
Moreneta al vent!

dissabte, 23 d’abril de 2011

El Barça governa amb mà de ferro la lliga més gran de tots els temps

"L'amor a la grada i el futbol a tot el camp"
Alfred d'Estafanell. President d'Honor de la Penya Bogarde. Diada de Sant Jordi 2011.



Shaki-Shaki a la grada.
Sant Jordi blaugrana.
Campionat de lliga al sac.



CAMPIONS I PODEROSOS.
BARCELONISME ABSOLUT.

ALCEM EL PUNY
.



EL VIA CRUCIS BLAUGRANA VA ENDAVANT.
RECORDEU: AL TERCER DIA LA RESURRECCIÓ.

Parlem de coses serioses. El FC Barcelona governa amb autoritat i mà de ferro una lliga que no és una cosa qualsevol. La lliga d'enguany és la lliga més gran de totes les que es fan i es desfan. Una lliga assolida des de ja fa temps i degudament rematada amb el valuós empat al Bernabeu. La lliga és la prova clara de l'hegemonia blaugrana i de la solidesa del projecte Vilanova. Avui, diada de Sant Jordi, hem facturat una nova obra d'art amb el contundent 2-0 contra el totpoderós Osasuna. Aquest Barça ratlla la perfecció i en Messi lidera el Pichichi amb la jerarquia de qui és bota i pilota d'or "in secula seculorum". Cap equip pot fer ombra al FC Barcelona.

Una nit, cal dir, de sidra i cabrales



una nit VILLA en tota regla i en honor a l'omnipresent Puro Kalikenyo que, des del Pedraforca estant, ha hagut d'empassar-se el canuto de tabac canari relligat i ben cremat.


A la grada, les coses clares. Shakira i Piqué han exercit de parella oficial: Petons, rosa de Sant Jordi i simpatia infinita!

Shakira presideix la tribuna

L'esperpent del mediocre Real Madrid ha continuat a Mestalla davant d'una nineta de fira xunga que respon al nom de Valencia Club de Futbol. El tongo ha estat majuscul i ha reobert els debats habituals sobre el moviment de maletes, els soborns, els trajos del Camps, les connexions interegionals i el sentit real de la paraula "amistat". La cosa no dóna per més.


El Madrid és una màquina especulativa, un casino sobre rodes i un tinglado de dubtosa calanya. Uns i altres, madridistes i valencians, s'empassaran cada dia que passi el titol obtingut per un FC Barcelona de fantasia, cinema i excel·lència. Una passada. I, tot sigui dit, ha arribat l'hora de fer les reverències i el "passadís" que mereix un campió "in pectore". Un campió colossal que té un nom i el sap tothom: Barça, Barça, Baaaarça!



NO DEIXEU DE VISITAR LA NOSTRA WEB DE FOOTBALL AUTÈNTIC:
http://penyabogarde-goldencorner.blogspot.com/


Vídeos de villa maravilla

- Informa sobre vídeos
CANCION VILLA MARAVILLA, SONG DAVID VILLA ...
4 min - 3 Jul. 2010
Penjat per ivamcinho1

youtube.com

dimecres, 20 d’abril de 2011

LA SANITAT EN PERILL. RETALLADES I TISORADES A DOJO. APUNT SOBRE TENNIS DE TAULA I RESSENYA DE L'OBRA DE KANT



El tema de la sanitat està delicat. La retallada de la despesa sanitària és molt perjudicial. El conseller Boi Ruiz no té limits. Cada dia que passa tanquen hospitals, serveis d'urgències i centres d'atenció primària. L'atur augmenta sector per sector. Una crisi que afecta a tota mena de metges i doctors. Les lluites sindicals, però, tenen un lideratge inesperat de la mà del Doctor William Sbobet.


Aquest magnific doctor britànic és el talent de les xeringues. Sbobet clava injeccions com si fossin banderilles i el seu prestigi va en augment. Malgrat tot, William Sbobet també pateix el retall i la tisorada sanitària i això ha obligat al nostre doctor a liderar el combat sindical del gremi.

Vídeos de manifestació sanitat
  1. - Informa sobre vídeos
    Manifestació sanitat
    1 min - 27 Nov. 2009
    Penjat per RTVMallorca

    youtube.com
    Manifestació Sanitat 14/4/2011
    1 min - Fa 5 dies
    Penjat per edubtt

    youtube.com

Sens dubte, no és el mateix una sanitat pública sota una monarquia que una sanitat pública republicana. Nosaltres mai hem sentit simpaties per reis o per corones, ni hem estat temptats d'anar de copes amb la realesa. En canvi, nosaltres -com els sindicalistes de la sanitat
sbobetiana- apostem per anar de copes amb la bona gent republicana.

Un dels esports més genuïnament republicans i que es practica amb regularitat entre la comunitat sanitària és el tennis de taula, l'amable Ping Pong. Heus aquí la notícia del dia:

El DKV Borges Grup Vall, campió de la Superlliga Masculina


Imprimeix






El DKV Borges Vall s'ha proclamat aquest dimecres campió de la Superdivisió Masculina de tennis de taula després de la derrota del CajaSur Priego TM davant el San Sebastian de los Reyes. Una notícia que augmenta el prestigi dels esports emergents. La majoria dels jugadors són doctors en medicina general. Cal dir que Willian Sbobet -Mister Xeringa- és un dels prohoms del noble esport de la taula verda i la xarxa blanca.

Apuntem, a petició del nostre estimat Puro Kalikenyo, una ressenya de la gran obra del filosof alemany Kant. El nostre fumador oficial, a més de fumar, és un inquiet intel·lectual que ens acostuma a plantejar tesis, hipòtesis i -fins i tot- síntesis.

Immanuel Kant (22 d'abril de 1724 - 12 de febrer de 1804) fou un destacat filòsof prussià. Fill d'un modest guarnicioner, Immanuel Kant va ser educat en el pietisme. El 1740 va ingressar a la Universitat de Königsberg com a estudiant de teologia, on va ser alumne de Martin Knutzen, qui el va introduir en la filosofia racionalista de Leibniz i Wolff, i li va imbuir així mateix l'interès per la ciència natural, en particular, per la mecànica de Newton. La seva existència va transcórrer única i pràcticament a la seva ciutat natal, de la que Kant no va arribar a allunyar-se més d'un centenar de quilòmetres quan va residir per uns mesos en Arnsdorf com a preceptor, activitat que va dedicar per guanyar-se el suport després de la mort del seu pare (1746).

Després de doctorar-se a la Universitat de Königsberg als trenta-un anys, Kant va exercir en ella la docència i el 1770, després de fracassar dues vegades en l'intent d'obtenir una càtedra i d'haver rebutjat oferiments d'altres universitats, finalment va ser nomenat professor ordinari de lògica i metafísica. Atret per la teologia i, després, per la matemàtica i per la física de Newton, es graduà i ensenyà a la universitat.

En la seva primera època es dedicà als problemes de les ciències, en relació amb els sistemes de Leibniz i de Wolff; féu diversos cursos de geografia i elaborà una teoria sobre l'origen del sistema solar, recollida posteriorment per Laplace i coneguda per teoria de Kant-Laplace. La dissertació De mundi sensibilis atque intelligibilis forma et principiis (1770) inicià el seu període crític, en què, apartant-se de la filosofia leibnizianowolffiana i incorporant elements de l'empirisme de Hume, anà elaborant el seu sistema, que exposà en les seves obres principals entre les que es poden destacar Kritik der reinen Vernunft ('Crítica de la raó pura', 1781; edició corregida, 1787),[1] Kritik der praktischen Vernunft ('Crítica de la raó pràctica', 1788), Kritik der Urteilskraft ('Crítica del judici', 1790), i l'important Opus postumum (escrit entre el 1796 i el 1803, que no fou publicat, però, íntegrament fins el 1938).[1] Màxim exponent de la Il·lustració i pensador extraordinàriament influent als segles XIX i XX, Kant féu balanç del saber del seu temps i es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara emprès el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència de la fisicomatemàtica newtoniana. La resposta a aquesta qüestió constitueix el contingut de la Crítica de la raó pura.[1]

La vida que va portar ha passat a la història com a paradigma d'existència metòdica i rutinària. És coneguda el seu costum de fer un passeig vespertí, diàriament a la mateixa hora i amb idèntic recorregut, fins al punt que va arribar a convertir-se en una espècie de senyal horari per als seus conciutadans; es compta que l'única excepció es va produir el dia en què la lectura de l'Émile, de Rousseau, el va absorbir tant com per a fer-li oblidar el seu passeig, fet que va suscitar l'alarma dels seus coneguts.